CARTA OBERTA A LA CONSELLERA IRENE RIGAU

Honorable  Consellera,

Què passa a Mataró? Per què hi ha tants pares que no han pogut matricular els seus fills a l’escola el projecte pedagògic de la qual s’adiu als seus criteris? Per què fa trenta anys era possible portar als fills a escoles catalanes, democràtiques , laiques, amb sistemes pedagògics avançats i ara no? Per què tot i el manament del Parlament, tot i la opinió dels tècnics del departament, la direcció política d’aquest segueix mantenint tancada la  línia de l’escola Joan Coromines? Per què s’insisteix a mantenir la zona única de matriculació a l’educació infantil a una ciutat on hi ha distàncies que superen els quatre quilòmetres ?

Tothom és lliure de pensar el que vulgui. Hi ha qui pot pensar,  que es tracta d’un tema de simple incompetència, que el càrrec els ve gros,  que no estaven preparats i no  en saben més. Podria ser. I la Consellera ho hauria d’esmenar.

També podria ser que hi hagués hagut algun xoc personal. Algun tema d’incompatibilitats entre maneres de pensar i de fer que haguessin desembocat en un conflicte. En aquest cas la consellera hauria de procurar que les possibles rancúnies personals no interferissin en la bona marxa de l’ensenyament  a la ciutat i al país. No ens ho podem permetre.

Finalment també podria passar que hi hagués un tema ideològic, que aquesta mena d’escoles no agradessin a  aquests serveis territorials (ni per un moment m’ha passat pel cap que siguin ordres de de Barcelona) i que es volguessin protegir les escoles concertades del centre de la ciutat.

Déu me’n guard de pensar qualsevol d’aquestes hipòtesis que acabo d’escriure. Qui pot creure que les persones al càrrec de serveis territorials a Mataró tinguin currículums mediocres que no haguessin satisfet ni de lluny  el que consellera demana als futurs mestres?  Qui pot creure que no tinguessin cap mena d’experiència en la gestió de grans zones escolars? Evidentment, com que és disbarat cal rebutjar aquesta primera hipòtesi.

També cal rebutjar la segona. Tothom sap que encara que algú se li hagi escalfat la boca i en un moment donat  hagi dit alguna inconveniència amenaçadora, cap servidor públic,  i molt menys cap patriota, després la compliria sinó que sempre avantposaria els interessos de la ciutat i de la nació al seu desig de revenja.

Tampoc pot ser la tercera. Coneixent com conec  el departament d’Ensenyament i la seva implicació en la reforma pedagògica i en els criteris de modernitat, que jo com professional he seguit al llarg de més trenta cinc anys, no m’ho puc creure. No puc creure que la pedagogia d’escoles com El Dofí de Premià de Mar, Camí del Mig de Mataró, per posar dos exemples als que em sento vinculada com a mare i com a mestre (però que se’n podrien posar tants  i tants d’altres!), ara sigui bescantada i es retorni a l’obscurantisme del que crèiem haver sortit. Segur que no és veritat.

Per tant només puc creure que és un error esmenable, que precisament el fet que Mataró sigui zona única no té per objectiu que algunes mares caminin vuit-cents quilòmetres en dos mesos (representa fer el Camino de Santiago quatre cops l’any i carregades amb nens de tres anys que té més mèrit!) sinó que l’objectiu inicial era que els pares no haguessin de triar l’escola del barri sinó aquella que el seu projecte pedagògic més els abellís. I que només és per error que altres anys s’han enviat nens i nenes que els pares volien portar a les monges al Coromines i viceversa, amb el consegüent disgust i els conflictes que pot haver causat. Que només es tracta de fixar-se una miqueta en quin projecte vol cada família, que per això es fan les jornades de portes obertes. O ho tinc mal entès?

Amb la seguretat que tot plegat es podrà arreglar,  que no ens mereixem fer-nos mal entre nosaltres mateixos, que no ens podem fer gols a la nostra mateixa porta, que  ja hi ha gent de fora que ens vol prou mal com perquè ens dediquem a barallar-nos entre nosaltres. Amb la seguretat que tots plegats  ens en sortirem i de què  tots plegats construirem el país que volem.


Maria Teresa Sànchez Mora