Article de Ricard Benito i Isaac
González- Sociòlegs (El diario.es 16/03/2013)
El dret a la llibertat de
tria escolar ha esdevingut un lloc comú recorrent en el discurs de determinats
partits polítics i d’alguns sectors de la comunitat educativa. Defensen que les
famílies haurien de poder triar l’escola dels seus fills sense que l’administració
imposés cap tipus de restricció. Sota l’impuls d’aquesta exigència, la
Comunitat de Madrid i alguns municipis han iniciat el camí cap a la
implementació de la zona única d’escolarització, suprimint així les àrees
d’influència de les escoles per a la matriculació escolar. Sobre el paper, amb
aquest canvi es garanteix que totes les famílies puguin triar lliurement
l’escola dels seus fills.
A primera vista, els arguments són difícils de
rebatre: per què una família no pot portar el seu fill a l’escola que desitgi?
Però en analitzar-ho amb cert deteniment descobrim que es tracta d’un
plantejament profundament enganyós. És evident que les escoles tenen places
limitades i que si totes les famílies desitgessin anar a la mateixa escola el
sistema quedaria col.lapsat. Convé recordar que en cas que no hi hagi
sobre-demanda, totes les famílies accedeixen de forma automàtica a l’escola
desitjada, fins i tot si no responen a cap dels criteris que els afavoririen a
entrar-hi. Per tant, la qüestió central no és si les famílies poden triar
l’escola que desitgin, sinó com arbitrem aquelles situacions en les quals una
escola tingui més demanda que places disponibles?
Una condició sine qua non per a que les
famílies puguin triar escola és que les escoles no siguin les que trien les
famílies. Per tant, és imprescindible fixar uns criteris objectius que regulin
l’accés a les escoles sobre-demandades per tal d’assegurar que no són les
escoles les que desempaten pel seu compte (estem parlant d’escoles finançades
públicament, siguin de titularitat pública o privada). A nivell estatal,
existeixen tres criteris generals de prioritat en l’accés; tenir germans
escolaritzats al centre, la proximitat de l’escola al domicili i el nivell de
renda familiar quan és molt baix (equivalent a la Renda Mínima d’Inserció).
Aquests criteris generals poden ser complementats per les Comunitats Autònomes.
A la Comunitat de Madrid actualment trobem com a criteris complementaris la
condició de família nombrosa o que els pares siguin ex-alumnes de l’escola
(criteri, aquest darrer, que també funciona a Catalunya). En cas de sobre-demanda s’apliquen en primera
instància els criteris generals. Si un cop aplicats aquest criteris perduren
les situacions d’empat entre famílies, s’apliquen els criteris complementaris.
I si un cop aplicat aquest segon paquet de criteris persisteixen les situacions
d’empat, l’accés s’arbitra mitjançant un sorteig.
La implantació de la zona única
d’escolarització implica la desactivació de l’únic criteri de prioritat que
afecta a totes les famílies: la proximitat a l’escola. D’aquesta forma, passen
a adquirir un paper central criteris que només afecten a una part de les
famílies i que fins ara tenien un caràcter complementari, com ara la condició
de família nombrosa o el fet que els pares hagin estudiat a l’escola
seleccionada. Així, a la Comunitat de Madrid, la implementació del model de
zona única implica que les famílies nombroses o els ex-alumnes d’una escola
passen a tenir prioritat en les situacions de sobre-demanda, i en canvi no es
garanteix a les famílies que els seus fills podran ser escolaritzats
relativament a prop de casa seva. Per tant, no ens trobem davant d’una
ampliació dels marges de tria per al conjunt de famílies, sinó que s’atorga un
avantatge competitiu per accedir a les escoles més desitjades a un determinat
perfil de famílies.
Si el que realment es pretén és establir un
model on totes les famílies puguin triar escola, caldria perseguir, com a
mínim, dos objectius. El primer, que l’elecció es produeixi en condicions
d’igualtat, i això passa indefectiblement per fixar uns criteris de
priorització el menys arbitraris possibles (a parer nostre, la proximitat és
força menys arbitrària que el número de fills). El segon objectiu hauria de ser
combatre la segregació escolar, perquè mentre la composició social difereixi
substancialment entre els centres, les eleccions de les famílies estan massa
condicionades pel convenciment de que no estan triant entre escoles diferents,
sinó entre escoles desiguals. En canvi, si es reduïssin els nivells de
segregació escolar, les eleccions de les famílies tendirien a estar més
orientades cap a aspectes relacionats amb les característiques pedagògiques de
les escoles, que no pas pel perfil socioeconòmic del seu alumnat.
En aquest sentit, cal preguntar-se si el model
de zona única afavoreix l’increment dels nivells de segregació escolar. La
resposta és que tot apunta a que sí, perquè és un model que, a les ciutats
grans, beneficia les famílies que disposen de major capacitat per escolaritzar
els seus fills lluny de casa, i que solen ser precisament les de major estatus
socioeconòmic. L’increment de la mobilitat interurbana potencia que les escoles
de barris d’estatus socioeconòmic mitjà o baix tendeixin a perdre els alumnes residents
de major estatus socioeconòmic. Val a dir que el model oposat a la zona única,
que és el model amb àrees de proximitat petites, també tendeix a afavorir la
segregació escolar, atès que reprodueix la segregació residencial dels barris
i, alhora, afavoreix la fugida de determinades famílies residents en barris
d’estatus socioeconòmic baix cap a escoles concertades d’altres barris.
Podem imaginar, però, un model a mig camí que,
lluny de potenciar la segregació escolar, estableixi unes condicions que
n’afavoreixin la seva reducció. Aquest model passaria per dibuixar àrees de
proximitat que integressin diverses escoles públiques i diverses escoles
concertades (garantint així la llibertat de tria de les famílies) i que,
alhora, “trenquessin” les fronteres naturals de barris socialment homogenis.
L’objectiu seria dibuixar àrees amb un nivell d’heterogeneïtat social similar.
Lògicament, la zonificació escolar no pot, per
si mateixa, contrarestar les dinàmiques de segregació escolar. Caldria
acompanyar el model de zonificació que proposem amb l’impuls d’altres
instruments i polítiques que es troben a l’abast dels ajuntaments i de
l’administració educativa, com ara l’ampliació i reducció del número d’alumnes
per aula a les escoles en funció del perfil del seu alumnat, o la reserva d’un
número suficient i igual de places per a alumnes amb Necessitats Educatives
Específiques (NEE) a totes les escoles (per aconseguir-ne una distribució
homogènia).
En qualsevol cas, la implementació de la zona
única afavoreix una llibertat de tria escolar: la d’uns quants privilegiats. Ho
fa a costa d’incrementar la incertesa en el procés de tria per a la majoria,
d’abolir la proximitat de l’escola com a criteri, malgrat ser un factor de
primera necessitat per a moltes famílies, i, en definitiva, d’allunyar el
sistema educatiu de les condicions objectives que farien possible a tothom
gaudir dels nivells de llibertat de tria factibles en condicions d’igualtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada