Avui, 10 de setembre de 2013, el meu
fill ha començat el que ell diu l'escola de grans, amb la immensa sort
d'iniciar el curs a l'escola Joan Coromines, una escola amb un projecte
educatiu inclusiu que enamora als que estimem l'educació i als que creiem que
hi ha una alternativa a la didàctica tradicional; però ha estat un dia agredolç
perquè faltaven 25 infants i un mestre i per d'altres motius.
Dolç perquè el meu nen, que és
força tímid, s'ha sentit molt a gust a la seva aula, i se'ns ha
desenganxat de les faldes per jugar a trens estirat a terra amb d'altres nens
que seran companys seus, i amb germans petits i grans d'aquests nens; i la
resta de la família també ens hem sentit molt a gust a l'aula i amb les
professionals que hi treballen.
Agre perquè, ja abans de sortir de casa
aquest matí, el meu nen m'ha dit: "mama, no vull anar a l'escola
Coromines, vull anar a les Figueretes", i m'he sentit a mi mateixa dir-
li: "no ho diguis això, hi ha molts nens que volen anar al Coromines i no
poden perquè no hi ha lloc"; aleshores ell, des de la seva innocència,
m'ha dit: "no hi caben mama? però si és mooooolt graaaaan!", i té
raó, és gran i els nens caben però els polítics no els deixen.
Quan sortíem de l'aula, he vist la
porta tancada de l'aula del costat, i m'he recordat de tants amics que
aprecio i dels seus fillets, i també de les mares i pares d'aquests amics que
són els cuidadors dels petits mentre ells treballen; i he pensat les
caminades llargues que hauran de fer, els esforços econòmics per pagar autobusos
i menjadors, i el cansament dels petitons entre matinar i caminar, i, com el
meu nen, jo tampoc ho entenc, i a banda, m'entristeix profundament.
Responsables polítics de l'educació a la
ciutat i al territori, deixeu d'enganyar, tingueu clar que ens maltracteu,
i teniu el cinisme de dir que ho feu pel nostre bé, perdó però serà pel bé
de les vostres finances en algun sentit futur que els ciutadans no gosem
imaginar, perquè si fos per responsabilitat i bona gestió mai haguéssiu tancat
una línia de P3 al centre de la ciutat.
És molt fàcil parlar des de la tribuna,
amb les necessitats cobertes sobradament per sous de l'estat no retallats, i és
greu fer-ho amb la distància personal i emocional amb la que ho
feu, però és encara més greu dormir tranquil tot i no haver fet la
feina que us correspon: atendre les necessitats reals de la ciutat.
Avergonyiu-vos de la vostra mediocritat,
mentrestant la nostra dignitat seguirà funcionant com a motor de lluita
incansable, perquè no hi ha motivació més forta per la gent decent que la
cura d'un fill, ho entendreu quan conegueu la decència si algun
dia ho aconseguiu.
Una mare afanyada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada